Buenu, ahir no sé què vaig escriure en una altra llibreta, però ja l’he dilapidat.
Avui sí que ja és primavera, des de fa mitja horeta llarga, i aquí començo aquesta nova, sóc a Tiana, a la meva habitació de can rajoles.
Preparationibus de cosetes. Bones vàries.
Aquesta tarda saig i demà reunió d’1, 2, 3, avui TNC.
Demà tarda fer la bossa, oggi… cosetes vàries bones.
aire, 24/III/2009
Acabem de sortir de Brussel•les.
Quan estàvem aparcats a l’aeroport la pantalleta indicava que Kigali és a 6367 km, otras tantas millas.
Ahir a les 11 i mitja da nuite vaig nar a dormir, a estirar-me un rato, i sorprenentment he pogut dormir prou bé, unes quatre horetes, i no em va costar gens adormir-me.
A les 03h15’ el despertador ha sonat i m’he llevat.
Cafetó, petilla, i amb el Jsu hem recollit el Benet als Teletubis.
4 i mitja puntuals a l’aeroport, avui ha anat molt bé tot lo de facturar i tal, cosa que a vegades ens havien fotut més problemes per temes de pes i bultos i tal…
Un cop a l’avió, encara a l’aeroport del Prat aparcats, just abans que sortís el sol, hem vist el fil de lluna decreixent, a punt a punt de ser nova, i júpiter a aquari també.
Bon vol.
Ara ja tenim una temperatura exterior de -27º C, i pels altaveus no sé què diuen que no calla una tia en francès com parlant de coses per vendre o algo així, crec. Aviam si xapen la boca i ens deixen dormir una mica. Ara treuré l’i-pod. Perdó, eren -27º F. Kigali a 6269 km. Ens queden 7h i 22 minuts estimats dins d’aquest avió. Ara veig que ja comencen a repartir cosetes, no sé què duen… Ah, sí, auriculars, per les pelis i tal. Anem a 777 km/h i estem a 7162 m, encara pujant. En aquest segon avió ja es respira més africano, al primer, de Barcelona a Bruseles, tots blanquets i algun japonès, també uns quants indis…
Altitut: 25500 peus.
Mola.
17h57’ – hora de Tiana.
A Kigali 18h57’
Estem a punt de començar el descens, queden uns 40 minuts per aterrar. Anem a 531 mph, estem a 11277m, a fora -49º C, Kigali a 437 km. Van sortint les pantalletes. Han posat la peli d’Austràlia, de la Kidman Nicole. Trobo que se m’ha fet prou ràpid, -56º F a l’exterior, Kigali 412 km. També han posat aquella d’animació de les formigues, Ants, potser era una segona part o algo així.
Ara vull escriure amb una mica de millor lletra, perquè fa temps que no escric gaire a mà, i sí sí, es va perdent, vas més a saco i fas més mala lletra. No puc dir que m’hi esforçaré amb això, perquè no ho sé, potser sí, però en realitat ja veig quem mola més anar aixins tan a saco…
Seguim volant.
Kigali, 25/III/2009
Sí, ja som a Kigali. Vem arribar molt bé, tot molt tranquilet, a l’aeroport cap problema amb el material ni agòbius de penya intentant-te ajudar per un tros de dòlar. Ens esperava el Fidel, taxista amb qui el Samu havia contactat, que ens va dur a l’hotel. Hotel Isimbi, diria. Vem sopar algo a un restaurant que ja tancava aquí al costat, però ens van fer algo. A les 12 i mitja érem al llit. Quina collonada, no hi havia llits separats i he hagut de compartir llit de matrimoni amb el Dengue; buenu, 10 horetes dormint, ara mos hem llevat i estem aquí l’hotel esmorzant. A fora va passant gent, són africans. Estem a Rwanda, a l’Àfrica. Benet i Nuri han nat a fer una volta, ara està venint un carro de l’ACNUR a buscar-nos, a les 12h mos recull aquí l’hotel i cap a Goma, creuant uns trossos d’aquest país dels mil turons.
Sí, es fa molt extrany estar aquí i veure aquests carrers i pensar en el que va passar just aquí, per aquests carrers, fa tot just quinze anys. I la gent, les persones que veus, gent de la meva edat o porai, que fa quinze anys van viure el que van viure, i clar, ara te’ls trobes servin-te un cafè, o en un bar, prenent algo, com on vem sopar, que hi havia una bateria super xandri i em van dir “va, toca, toca una mica”, i vaig tocar, i miraves aquell paio i pensaves hòstia, o la noia aquesta que tal…
no sé…
Ara el Denguito ha engegat la trompeta.
(però aquest és el Benet amb el saxo de la Nuri, que es fa unes sabates de pallassa mentre el Denguito segueix llegint)
Buenu, estem aquí a la porta de l’hotel esperant que arribi el cotxe de l’ACNUR que ens ve a buscar des de Goma. En principi havien dit a les 12h, després han dit cap a la una. I aquí estem a la porta de l’hotel esperant que arribin.
Molta joventut i cotxes i motos-taxi. També puc dibuixar, si vull:
Quina diferència, quan surt el sol no t’hi pots estar. Hi han com uns nuvolots de cumulacus que de tant en tant el tapen, però quan surt… I també hi han com unes àligues voleiant, planejant. Suposo que ara quan arribi el carro i creuem el tros de Rwanda que hi ha de Kigali a Goma, fliparem. Clar, com que ahir vem arribar de nit, i casi no es veia res, no vem veure casi res. Una ciutat molt tranquila, això sí, almenys avui dia sembla prou calm.
Hem après dues paraules en l’idioma d’aquí, que no me’n recordo com es diu.
Bite – Hola
Murakuzé - Gràcies
A veure si aconsegueixo preguntar i enrecordar-me’n, del nom de l’idioma.
No. Ara un noi li he preguntat i diu que no.
Buenu.
Ja som a Goma.
L’home que ens havia de venir a buscar (per cert ara començaré la llista de noms) a la una, al final ha aparegut com a les tres i mitja, i la frontera de Goma xapaven a les sis. Hem carregat el 4x4 i a la carretera. El primer tros ja impressionant, hem sortit de Kigali i hem començat a pujar una de les colinas, the country of one thousand hills. Hem anat flipant veient verds i colors i paisatges bestials; a part del primer tros, després tot el ratu la carretera estava súper concorreguda de penya pel voltant caminant. Quina mandra em fa fer les emes i les enes. Hem aconseguit arribar a la frontera com a les 17h59’ tot i que potser eren les 18h01’ o sigui que no ens deixaven passar el cotxe i havíem de creuar a peu i esperar un altre carro de l’UNHCR que ens vingués a pillar, però al final sí que hem pogut creuar, perquè han arribat dos vehicles més de la ONU, UN, i els han obert i nosaltres al darrere.
Hem arribat, el Samu ens ha acompanyat a l’hotel, i ole!
Finalment no estem a l’Stella, sinó a un que es diu Shangwe, tel: 0853277738.
Bé, bé, hem triumfat. Al final tenim una habitació per cada un, i amb llit de matrimoni, perquè d’individuals no n’hi han, ni dobles amb dos llits separats, i es veu que està prohibit que dos persones del mateix sexe dormint juntes… en fin, que ja hi som.
Hem nat a sopar a l’altre hotel on havíem d’estar, l’Stella, i allà hi havia també el Moncho (crec, ja se m’ha oblidat?), un periodista gallego que porta unes tres semanetes per aquí i dilluns ja pira. Per cert, bona notícia, tenim marihuana. Buenu, un Alfonso, que el Samu ja ha fet contactos & friends, i ara hem fet un petilla aquí fora abans d’anar a dormir. Per cert, que igual demà, igual no, segur, que demà fliparé aquí fora l’habitació, hi ha com un porxo i diu que es veu tot el llac i tot. És bastant, per no dir molt, impressionant, crec. Per cert que aquí al Congo està prohibit fer fotos, ja ens ho han dit, sí sí, així mateix.
Demà a les 7h i quart ens recullen aquí a l’hotel, brieffing al bureau de UNHCR, i a les nou nirem cap a uns campaments, un parell crec, de moment a veure’ls, de visita, per veure què tal i tenir una primera toma de contacto amb el terrenu.Divendres sí que ja tenim el primer bolo programat.
Perfecte, perquè demà a la tarda hi ha lluna nova.
A àries, per cert.
Per cert.
Dono per cert, o tinc per cert…
Ara em fotré la malarone, la pasti.
Mosquitera inclosa, en el hotel Shangwe.
El Moncho també ens ha ensenyat les primeres paraules en swahili, a part de les que no sabíem que ja sabíem: HAKUNA MATATA i SIMBA.
Vale, comencem diccionari.
Bona nit.
Goma, 26/III/2009
Bien.
Ens hem llevat d’hora, esmorzanet a l’hotel, i cap al quartel aquest de UNHCR. Hem conegut l’Asuka i l’Emile, un dels coordinadors d’aquesta moguda, petit brieffing, i cap a Kibati. Kibati I i Kibati II, els camps on actuarem demà al matí, a les 10h a Kibati I i a les 13h a Kibati II, quan s’acabi l’école.
Prou calm.
Ara som aquí a la oficina aquesta, esperant a fer un de brieffing amb el cap de seguretat i tal, per si es liés la cosa de cop i haguéssim de sortir per potes.
Dinarem aquí i a la tarda a l’hotel uns assajets.
Mira, ja els tenim aquí. N’ha vingut un d’OXFAM que volen que colem uns missatges al show, els de NRC i AVSI, crec…
(Safe the children, otra ONG que em sembla també que hi ha per ací…)
Security – 5 levels
Goma – level 3
Fora de Goma – level 4
Toque de queda – de dilluns a dijous - de 22h a 05h
de divendres a diumenge – de 24h a 05h
fins al gener a Goma - level 4
27/III/2009
Ahir finalment vem fer la reunió amb l’Amadou, el jefe de seguretat de UNHCR, i ens va explicar tot això, que existien 5 nivells de seguretat, que ara mateix estem al 3 aquí Goma, però que per exemple a la que surts de Goma el nivell ja és 4, més perillós. El 5 és evacuación total inmediata.
Després de la reunió ens va venir a buscar la Marta d’AVSI, una ONG que gestiona alguns camps, com Kibati I, que havíem visitat al matí. Llavors, la Marta, amb dos colegues més, Fabrizzio i Faviola… no! Barbara, eso, ens van recollir amb el seu cotxe i vem anar a sopar al Doga, un garitu prou guapu, on hi havia un montón de muzungus, blanquitos, d’ONG’s i tal, i també gent d’aquí. Va estar súper guai, uns petillas amb l’Alfonso, que ja ens ha dit que per 5$ podem pillar una bona bossa d’herba, potser avui ho farem; i molt bé, de xerreres amb diferent gent, unes birres, unes pizzes que van trigar com dues hores i quart, i déu ni do la tajilla guapa que vem acabar pillant. Això sí, a les 11 i mitja érem al llit.
I avui això, estreno a Kibati I, un bolo una mica… com ho diríem, dispers? Extrany? Buenu, normal, primer bolo, o sigui: clássico!
En acabat hem anat a Kibati II, que és a deu minuts d’allà en cotxe, i aquest segon bolo ja ha anat una mica millor.
Ara farem una mica de saig de músiques i demà al matí repetim Kibati I, perquè en principi demà hi haurà també els adolescents, que avui no hi eren…
A veure què tal tot això de repetir camps, ara en parlarem també, perquè clar…
Per una altra banda el Luca i l’Alfonso i tal, que ahir els vem conèixer, ja ens han explicat coses dels llocs on ells curren, amb nens de la calle, ex-soldats, i tal. Niños soldado, sí, terrible.
I clar, potser organitzarem algunes actuacions en aquests llocs, comque encara no tenim marcada tota la genda d’actuacions… pot estar bé, a veure què diuen.
I d’aquí un rato, no sé, a sopar porai…?
Pot ser…
Bona!
dissabte 28 de març del 2009
Gran bolo avui.
Repetíem a Kibati I, i tot i que ens havien dit que hi hauria gent nova, com uns adolescents que ahir eren a classe o algo així, no les teníem totes, amb això de repetir. Però ha molat molt, ha sigut bestial. Només el moment d’arribar amb el cotxe ja tots els nens col•locats ben assetnats i començant una obessió, alguns aixecant-se i venint corrent darrere el cotxe…
I el bolo ha estat molt bé, potser el millor, clar, dels 3 que portem, cosa lògica i esperable.
També han vingut a veure’ns tot de gent d’altres ONG’s, colegues que ja havíem conegut dijous al Doga, i els hi ha molat molt. Després hem anant a dinar amb ells i ha estat molt bé. L’Alfonso, de Madris, la Francesca, la Marta, la Carolina, la Jean, que és la koreana loqueta que tenim de veïna aquí a la terrassa de l’hotel, espectacular, i fa molta rissa.
Salute!
Diumenge, 29 de març del 2009
Just sit down here and watch.
Lots of things are happening just now, right now, here where you are.
I feel crazy, I feel not bad but it’s too amazing, you know, all this big reality arrond you.
Well, here I am now in Goma, parlant avec vocú de linguas tutti mesclatti, oui, de Barcelona, sí, somos payasos, clowns, yes, cluns sans frontièrs, ndío ndío, jambo sana is what I say… and this is the way. Ahier por la night very big party.
Avui he vist el llac.
Buenu, ja l’havia vist, clar, però ara l’he mirat. Perquè clar, amb tots aquests muntanyots, i núvols, i sensacions… però clar, és que estic al meu cap i clar, em costa sortir-ne per mirar i entendre i estar en les coses, però avui resulta que de cop m’hi he trobat, així com sense ni plantejar-m’ho, de cop i volta era allà, he mirat i vist el llac com no l’havia vist encara, i he estat allà, jo era el llac, i ara ho tornaré a ser.
Sí, és impressionant.Mola molt.
Per cert, ahir a la súper party aquesta a casa del Jaguar, un francès que em va notar que era català pel meu espanyol, pues deunidó… Big night, grans sensations, tot de penya d’ONG’s i tal, que si les colegues italianes, la Chloe de Togo, el Bruce de Delaware, pilot d’avió, la yanki de Jamaica…
En fin, a part de moltes coses curioses que van anar passant i que passaven, va haver-hi un moment bastant guapu, que el Denguito, l’Alfonso, la Jean, el Samuel i el Ramón van dir que piraven, però jo vaig dir que si el Benet i la Nuri es quedaven un rato em quedava, a més estava amb la Francesca i un qüid pro quo, clarice, qüid pro quo, i estàvem allà súper a gust i vaig dir que em quedava un rato més, tot i que just vaig notar en aquell moment un puntillet de fred que em recorria l’espinada i vaig aixecar-me a agafar el jerseiet negre del club súper-3. I tal qual me’l poso pillo també el sarró i me’l penjo, i quan ja ho tinc tot posat veig el meu cos que es deixa endur cap al cotxe que marxava, i clar, jo flipant, perquè recordo clarament que conscientment, i amb l’evident ajuda del meu cervell, jo havia decidit quedar-me, però el meu cos va pillar la iniciativa per sí sol, ell mateix va aixecar-se, vestir-se, pillar el bon moment i marxar.
Molt bé, bestial.
Gran nit, sí.
Encara vem parar un moment a l’antro aquest del Cocojambo, i vem veure la fauna i l’ambient que s’hi respirava… fora del toque de queda, primer cop, y que no se repita, no pasó nada, afortunadamente…
Vien! Tutto!!
30 de març, dilluns
Avui hem estat a l’Àfrica.
Bé, mos entenenc, ja hi érem, hi havíem estat, però avui… deuni!
El primer bolo molt dispers.
Ara no recordo els noms dels camps on hem actuat avui.
I quines llampegades que li va fotent per aquí!
Ja no sé escriure, ara el Denguito m’ha dit que escrigui amb els ulls tancats. Escolta Lou Reed, i a baix n’arriben uns de molt forts. Padrino, però d’aquí, clar. Deuni.
Bulengo i Bihemi, crec, un moment. Buhimba! Bulengo i Buhimba, són els camps hòstia no sé escriure són els camps on hem actuat avui. Amb la teoria grafològica que tinc de que la lletra que un fa, més que la que un té, és un reflexe del moment actual de la persona, de l’estat en que es troba, doncs deuni, sí… més que no pas de personalitat, sinó de moment, d’estat. És que a més, avui dia, que casi tothom quan escriu escriu amb l’ordenyador, ja no escrivim mai a mà i cada cop fem més mala lletra…
A Bulengo bastant dispers, molta gent, dilluns matí, a SACO de penya, i un bolo raret, però previsible, i l’hem pogut acabar.
Després a Buhimba ja… impressionant. Ens hem anat saltant coses fins que després del passing de masses hem dit basta! Pleguem; i hem recollit. El cercle, que havia començat siguent d’uns 12 ò 15 metres de diàmetre, igual en tenia ja menys de tres, avalanchas, nens plorant… Allò que dius… hem vingut per fe’ls-hi passar un bon rato en aquesta gent, no un mal rato com el que alguns sembla que estiguin passant per aconseguir veure’ns…
Ja hem parlat amb l’Asuka, i demà en principi fem primer Mugunga III, que és més petitó, i si va bé lo de posar unes cordes per marcar l’espai i tal, com a Kibati, i més voluntaris, que els hi diuen per aquí, per controlar els moviments de masses…
Pues si va bé, després a Mugunga I, que és una mica més gran, diuen…
Ahir em vaig banyar al llac. Res, un suca-suca, però bestial, estava súper calentona, no m’ho esperava, a 1500 metres, però clar, estem a l’equador, i cau tot lo dia una solana, tot l’any… Érem en una altra peazo mansión d’aquestes que gasten els onegeros adinerats aquests, alguns dels que ens anem trobant. Pues eso, una casita con entrada al lago, peazo mansión, l’amo ni hi és, els hi ha deixat als colegues, la Elisha, i tal…
I l’Alfonso va dur la guitarra africana que té, que guai, me l’ha deixat i puc tocar una mica. Merda perquè s’ha trencat una corda i no sé si aquí serà fàcil trobar-ne, i sobretot, canviar-la, perquè la guitarra… se las trae!! Vem haver d’aconseguir un ferro per fer palanca i poder-la afinar…
Etcetcetc…
Ah, sí, abans al migdia havíem fet un molt bon passeig de diumenge, vermutet (coca-cola i piti en un garitu súper d’aquí), i després vem estar a Don Bosco, on curra el Luca, la Carolina, i tal, que hi feien una demostración, presentación de dansa, cant i música, percussión.
Va molar molt.
Aí yehaaha!
Dimarts 31 de març
Mugunga III molt bé, hem arribat i ja teníem un súper cercle ben muntat, un quadrat de fet, potser un rectangle, vale clar, comque ho muntava AVSI…
Jo ja no he fet la jaqueta, i molt millor. Al següent bolo, a Mugunga I, tampoc l’he feta, o sigui que ja crec que fuera i punto!
Bien.
Això, Mugunga I, que és un camp molt més gran, hem arribat i ha sigut com ahir, el caos absolut, com si no sabessin que hi anàvem. La ONG que ho portava era NRC, els noruegs, com ahir a Bulengo i Buhimba. Llavors vint minutets o mitja hora de súper caos, jo m’he envoltat de criatures i de cop no sé quants en tenia al meu voltant, mirant aquest muzungu que flipa, què fot aquí, haha, i ara està cantant aminaminawee… en swahili…? Hahahaha!
Doncs molt bé, al final hem pogut muntar un bon espai, and the bolou súper bé, ja he provat lo de les palmes i prou guai, demà ho tornaré a provar.
Després, tornant a UNHCR, hem dinat com sempre allà, i llavors ens hem reunit amb l’Asuka per poder pactar i casi tancar tot el calendari d’actuacions des d’aquí fins a finals d’expedició…
Ara plou, més normalet i regular que ahir a la nit, que va caure la del pop of the octuppus. Vem nar a sopar a l’Stella i allà asseguts ja anàvem veient una activitat elèctrica per allà al fons, a sobre el llac, que lo flipas; vem marxar cap a l’hotel, en arribar es van intuïr les primeres gotetes, i de cop, acataplam!! Súper tromba. Jo crec que a les quatre de la matinada encara hi anava… i clar, en algun moment, com no, pensaves en els nens i nenes i tota la gent que durant el dia has vist, hem vist, allà en aquelles situacions de vida que tenen, en que viuen, i deunidó…
Ara plou, però d’una manera més normaleta, més tranqui, així com nar plovent i tal…
dimecres 1 d’abril
Encara no hi havíem vingut.
Hem arribat d’hora perquè avui venen o venien uns periodistes del discovery chanel o no sé què, i fins a les 12h no arriben, però hem vingut ja… plou ampé, però anem a muntar.
Ja som a l’hotel. Ara ha arribat el Willy, un xaval d’aquí, un noi vull dir, un local, un congolès, que potser vindrà amb nosaltres a partir de demà o així, ja que el Samuel pira ja demà al matí, i la veritat és que molaria anar una mica més…què? Ai, sí, això, és que ara ha entrat el Samu un momentet i ha parlat de la Formiga Reina…
Avui ens queden 2 setmanes aquí, a Goma. Ara just fa una setmaneta que vem arribar, just ara a aquesta hora deviem estar creuant Rwanda…
Tenim aquí fora a la terrassa-balconet els coordinadors Dengue i Samu entrevistant-se amb en Willy, sembla que podria estar bé anar amunt i avall amb algú d’aquí, un local que els hi diuen habitualment, que conegui les mogudes i ens expliqui coses i cosetes…
A més el Denguito està content perquè a partir d’avui pilla les riendas de la coordinació general de la míssion…
Buenu, doncs hem fet un pas endavant com a líders de l’expedició, com a lliure-dependents de les mogudes, i hem contractat un traductor, un assistent, un colega i coleguita… el Willy!
dijous 2 d’abril
Som a Kibati II, plou. Segurament suspenem aquí, però anirem cap a Kibati I a veure si para de ploure i podem fer el bolo. A més avui venen els nens de Don bosco, i en principi està previst que després del bolo es fotin unes dances i bailes i tal…
A l’hotel.
Sis i algo de la tarda, o set igual…
Potser sí, potser és així. Ara no recordo més revelacions d’aquestes que em vénen de vegades, vull dir que abans crec que me n’ha vingut una, i ho volia dir-ho, però ara ja no me n’he pogut enrecordar-me’n més, ja…
claro
Ara mateix algun nen d’aquells, algun d’aquells nens i nenes, watoto wazuri, deuen estar pensant en nosaltres, just ara, clar, i alguns enrecordant-se’n d’algun tros i rient, o imitant-nos i jugant a fer el pallasso…
Com avui, per exemple, quan hem arribat, tant a Kibati II com a Kibati I, ens hem trobat nens i nenes dient: semanguvu, semnaguvu, kuja kuja, apana, kwenda kwenda, apana apana, kuja kuja, kwenda… sí, ja s’ho sabien, repetien trossos del bolo,cantaven el poró-popó, tal qual i afinadíssim de cap a rap, i quin ritme natural que tenen tots, a la mínima de seguida ja estan a les palmes i flipant…
A Kibati II al final no hi hem actuat, plovia, i hem anat cap a Kibati I. Allà encara hi plovia també, mvua kidogo, però de cop ha parat i hem pogut muntar i fer el bolou. Hi havia avui el Walter, un fotògraf premiat de Buenos Aires, i la Gemma, de Barna, freelance de Catalunya Ràdio i tal… També uns altres papparazzi que han arribat, italians, perquè avui era el dia que després del blolo venien els nens de Don Bosco, amb el Luca, la Chiara i tal… i molt bé, han vingut, han fet les seves dances cançons, i això, un bolo amb bastanta presència mediàtica, com ahir a Mugunga II, la premsa, els que no sé qui són però graven, i mira què diuen i pregunten…
(foto: Walter Astrada)
avui som divendres dia tres d’abril
un moment, que vaig a demanar un te.
és que tinc la lluna en quadratura exacta, ara, sats? Al final de cranc, sí, aquesta nit arriba a leo… bien…
avui anava amb el cotxe i he dit: Lia… el típic Lia… de quan estic per casa. Haha, diria que encara no l’havia dit. Suposo que en aquell moment la Lia devia estar a can rajoles dient: moi…
hahahaha!
Que bé que ho fa el Bruce. Perquè avui el Denguito, ara després de dinar, fa un ratet, ha dit que es quedava a la oficina, allà al UNHCR, que es volia internar un rato i tal, i comque hem pillat la trompeta i la maleta vermella, he aprofitat per demanar la clau de la sava habitació a recepció per entrar a deixar-li la trompeta i la maleta vermella, cosa que en aquell moment he aprofitat per pillar-li els bafles de l’i-pod, ara sona el Bob Marley, war, everywhere it’s war, ja s’ha acabat el N.Y. City Serenade, que per cert és un clàssic dels divendres a la tarda, igual que sobretot en aquelles èpoques d’acases d’amunt, èpoques de tubos i tal, per exemple, que el divendres plegava a les 19h i era un clàssic arribar a casa i després de dutxar-me fumar-me un peta sencer de marihana escoltant el disco blanc, o qualsevol versió del wild the innocent and the E street shuffle, del bruce…
com avui, que amb el shuffle de l’i-pod se m’ha aparegut la fabulosa serenada…
War! Everywhere it’s war…
Per cert, parlant d’i-pods, ara s’arrenquen l’Ali Farka Touré y su peña, molt oportuns, doncs deia que avui mos han mangat l’i-pod del Denguito, el súper i-pod que fèiem servir pels bolos, a Bulengo, sí. Jo he apretat el pause per desconectar i guardar el bafle i el generador i tal, cosa que no acostumo a fer, però avui ho he fet, pause, i llavors m’he enfilat a la vora del cotxe, amb la porta de davant oberta, i he desconectat els cables de l’ampli, l’he apagat i he tret també el cable de la corrent, però de l’i-pod no se’n sabé mai mes res, i el Denguito, amb el trombó del Tito i la bola contact de la Nuri, encara ara els deuen estar buscant…
Vaig intentant tornar a sortir del mirall.
Total, que hem arribat a Buhimba, fotia una calda de l’aúpa, queia una solana padre que m’ha deixat el pèto marcat a l’esquena, roig i muzungu…
En fin, estàvem allà muntant, això, allò altre, vale, el cable, ok, algú ha vist l’i-pod…? Hòstia, no, jo no, tu? Algú? ANYBODY?
Pues así és, desaparecido!
En acabat del bolo sota el sol de justícia, hem tornat a Bulengo, en Lufemba ha estat parlant amb els polis de la garita de policia d’allà, torna a entrar en Bob Marley, i els polis han dit que faran una reunió de fer sortir tothom de les tendes i tal, però bueno, en fin, més que res perquè el nostre conductor, en Lufemba, ha volgut anar-hi a parlar, i li hem dit que sí, però la veritat és que moltes esperances de trobar-lo ni res no tenim, no…
Amb tot això li hem dit a l’Asuka que avui no fèiem, no podíem fer, el bolo que ens havia demanat que féssim a l’oficina de UNHCR, a les 16h, si a més arribàvem allà cap a dos quarts de 4, 15h30’ o així, bastant destrossadillus i sense dinar, dia de dir que avui no fèiem cap bolo allà a les 16h pels 50 treballados de les oficines de UNHCR; al final hem quedat que segurament l’últim dia abans de marxar, el dimarts 14, que de moment el tenim lliure, potser sí que el farem…
Vaig a veure què diuen.
Segurament aquesta nit festa; l’Alfonso, que ha vingut al primer bolo d’aquest matí amb els xavals d’un dels coles que porta, que estava allà Bulengo, pues ja ens ha dit que aquesta festa nit, o sigui aquesta nit festa, en casa de alguien o de no sé qué…
vale, a veure què tal…
demà dissabte descansem.
Visca!
Avui som dissabte. 4 del 4 del 9 a Goma
Ens mos hem levantat amb un mínim punt ressaquet i guai, despertar lento, una pilladeta lenta de tabac i a l’Stella a fer un banyet al llac. Booo…!
En llavors hem nat a dinar a ca l’Asuka, otra gran mansión i tot de coleguitas cooperantes de l’ACNUR i l’UNOCHA i tal. Un parell de Guinea, un de Cóte d’Ivôre, la xina, la italiana de mare de Gàmbia, o no sé on m’ha dit…
Ara som ats’hotel fent es moment de decomprêssion, i pot ser que anem a una farra a la casa aquesta on ja vem anar diumenge passat, la casita con entrada al lago… i ja rellampega sobre el llac, a lo lejos, ja va rellampegant…
Diumenge 5 de l’abril del 2009
Diumenge de rams a Goma.
Crec, diria que sí…
Seguro!
Veig que he vist que ahir ja vaig anunciar la llampegada… pues vaia una de l’aúpa la que es va veure ahir a la nit sobre el llac!!
La festa aquesta de casa el tal Matt, otra fiesta de gringos i muzungus, ja n’estem començant a estar una mica… vale? Vale!
Però buenu, vem anar al dock of the bay, i sí, un moment que ara he fet una mica d’Stanislasky un momentet, pues això, quina espectacularitat de tormenta elèctrica, quanta activitat, moments de no parar, igual més de 80 llamps per minut, no sé, o més, no sé si és molt, ja li preguntaré a l’Isaac, hahaha! volia dir a l’Abel, clar, toma broma… no sé, a l’Isaac suposo que potser li preguntaré alguna altra cosa…
Què? Ah, sí, això, el tormentón allà al fons a sobre el llac, i era mentres jugava el barça, molt millor veure la tempesta i recomentar-la com si fós la retransmissió del partit, atenció, la dóna, controla… i… goool! Vien, el barça va guanyar 0-1 al camp del Valladolid, gol d’Eto’o…
i ara és diumenge.després d’uns deambulars prou disfrutats, hem acabat accedint a la invitació de la Elisha d’anar a casa seva a dinar. Al final la moguda ha sigut a cals seus veïns, l’amo del Cocojambo i tal, rollo high moments of the movie, like in a Hollywood picture, la classe, la mansión del Tarantino, el Magnum a punt d’aparèixer amb el Higgins rere seu cridant: Thomas! L’Asuka amb el sable de katana fent la samurai entre les branques, també treballa per la Uma, la Uma Thurman, clar, jo no torno a conduïr, ahir quanta tensió, i això que només era una simulació. De dissimulació. De dir simulació…
Demà anem a Don Bosco.
El Nyiragongo domina la regió I controla tota la situació ben camuflat la major part del temps rere els núvols que l’envolten, protegint-lo perquè pugui dirigir la història des de la penombra.
El Kivu l’ajuda, és l’altre gran jefazo de la zona, obrint-la a la immensitat i repartint la força que domina. És el llac, el Kivu, líder nat i amo de les aventures i els destins, entre el Kivu i el Nyiragongo la Goma sap estar fent i fent coses, desfent-les, tornant-les a fer i tornant-les a desfer…
Goma està aquí i és fruit i resultat directe de la relació entre el llac i el volcà, el Kivu i el Nyiragongo, tota la orografia, els terres, els materials, les cases fetes amb roques volcàniques, trossets de lava petrificada reutilitzada per construïr cases i murs, i tots els camins plens de bots i roques; per caminar, sobretot si és fosc, és molt millor anar aixecant bé els genolls, per no ensopegar amb algun roc, és com si digués que la pròpia zona facilita l’aparició del caminar del pallasso, perquè sense voler ja t’hi trobes per naturalesa caminant com intentant evitar els obstacles, els genolls ben amunt i trepitjant fort la terra…
Com lo que em sembla que ja vaig explicar de quan vas amb cotxe i tot lo rato són sotracs i més sotracs, speed bumps & path holes, i clar, suposo que una mica t’hi vas acostumant. Quan tornem a la bombolleta no sé si en sabrem, d’anar circulant per la llisa superfície de l’asfalt europeu…
ja ho veurem.
vinga penya, bona nit!
dilluns 6/abril
Atardeceres en el lago, allà a la dreta el sol ponent-se; al fons, com sobre Bukavu, les torres de cúmuls il•luminades pel sol de s’hora baixa, jua kidogo, i el Bob Dylan canta planet waves.
Don Bosco mos agrade, el Luca, la Chiara, la Carolina, avui al bolo també ha vingut la Francesca… mmm… la Francesca, ariana i romana… i la Carolina… pues hazlo!!Ha estat guai, el bolo, i ha estat molt bé també, siguent dilluns, fer-ne només un. Tot i que també hi ha la teoria de que en el primer, matinal tan d’hora, potser en el primer estem més empanats i llavors mola tenir el segon per desquitar-se… Però tot i així molt guai, només un, pel tema cansanci i tal, ideal, i quina caloreta dins d’aquell “poliesportiu”, per dir-li…
Hem dinat allà mateix i en acabat hem fet una volta per les instal•lacions de Don Bosco Ngangi. Amb l’embaixador espanyol, que justament avui havia aterissat per aquí amb la seva dona i una mínima comitiva, i sí, han aparegut per allà mentre dinàvem i hem fet aquesta tourné…
Llavors, l’embaixador ja havia pirat, no s’ha ni despedit dels pallassos ni res, i aleshores l’Honorato, un home de Burgos que porta per aquí més de 30 anys, ens ha explicat quatre coses i ens ha acompanyat a veure una espècie d’escola de formació professional on hi van xavals ja adolescents a aprendre mecànica i electricitat; ei, tots el profes, menys l’Honorato, congolesos, es veu que l’home ha format com 25 generacions d’electricistes…
Oh, que bé, arribant a l’hotel ens hem acostat a la caleta lliure que l’altre dia vèiem des de l’Stella, i hem baixat a fer-nos un banyet. Hi havien uns quants xavals, no molts com el dissabte, igual 12 ò 15, i unes dones més enllà i uns tios més tirant a nois…
Molt guai, perquè així com als camps només no paren de muzungu, muzungu biscuit, muzungu… aquí a la platgeta amb aquests xavals hem pogut estar molt bé. I clar que de seguida han vingut i ei, d’on sou, tal, clar, la curiositat de veure tres muzungus anant a banyar-se allà… però súper guai, que guapos que són, súper de la rissa, súper espavis, i de molt agradable compartida de ratu…
Ara el Benet i la Nuri han tirat cap a la universitat, a veure si hi havia un lloc d’internet allà al davant que el Willy ens ha dit, i segurament jalarem per allà. La Francesca, que pira cap a Roma divendres, ja ens ha dit que vol aprofitar al màxim aquesta setmana, i segurament també s’apuntarà al sopar…Lo Dengue ha parat a le bureau de UNHCR i encara no ha ribat…
fins ara!
dimarts, 7/IV/2009
Aquí estic, solet, a l’Hifi, davant de la universitat. Ahir ja ho vem fer, vem sopar a un garitu congolès molt guapu just a coté de la université, le Sagièse, bestial, van venir també el Luca, la Francesca i la Carolina…
Hoje hem anat de nou a Mugunga III i I, per aquest ordre. Com cansen els dobletes, acabem ben tullidets…
No sé si ha sigut avui o ahir al matí que m’ha començat una mica de diarrea, i lo de l’ungla i els puntets…
Després de dinar allà al bureau, hem fet dutxa ràpida i ells, després del te, han anat a veure una penya d’uns contactos i tal, jo m’he quedat solet i he aprofitat per relaxar-me una estona. Després també he passat per la internet. Sí, clar, no ens estresséssim ara tampoc, que això és una de les coses bones que hem vingut a fer aquí, a aprendre a aprendre i aprendre tot de coses, com lo del ritme, clar, és un altre, i no és cosa fàcil anar-te imbuïnt d’aquest altre ritme, un altre tipus de trascendència de tot i de prioritats…
El llac i el volcà dominen la zona, ja ho vaig dir, he composat un tema aquest matí, anant cap al bolou, a veure si me’n recordo:
Saliendo de Goma
con ganas de cantar
la bicicleta cargada
y el txukudú a rebosar
no sé com continuava.
unafanya mzuri!
Som dia dimecres, dia 8 de bril
avui Barça! vien, d’aquí un ratu nirem cap al Soleil, un baretu on ens han dit que segurament el fan, i a més tenen una pantalla gran i tal, esperem poder veure el partit, clar…
Avui hem anat a Minova, una ciutat que hi ha cap a l’oest vorejant el llac, al camp de Mubimbi. O sigui, hem actuat a Mubimbi I, però allà havien ajuntat tots els nens de Mubimbi I i II, ja que són camps petitons i estan a la vora l’un de l’altre.
En aquest moments el Denguito ens infora que el Willy, nostre amich traductor, que té 20 anys, diu que són, que té, 11 germans, deunidó, amb ell 12, normalet i tal, suposo…
El camí fins a Minova preciós. Ha molat sortir una mica, Minova està ja a una horeta i algo, 50 km, però clar, mos entenenc, amb aquestes roads, i lo dels sotracs… Però guapíssim, vorejant el llac, entre muntanyots verds, plataneros, i paisaje selvático all the way to Minova, as it’s normal here, of course…
Diu el Jean Marie, nostre amich cambrer de l’hotel, que hi han set volacans aquí…
dijous 9 d’abril
cau la tarda a l’hora en punt de la lluna plena, la primera plena de l’any, astrològic, clar, la primera de la primavera, la plena que marca tantes coses (carnaval, setmana santa, corpus, etc, etc, etc…)
Des del balcó de l’hotel vaig flipant.
Passen un noi i una noia carregats, el noi porta un feix de llenya al cap i la noia un sac a l’esquena, no sé de què. Els nens pugen i baixen dels arbres, s’enfilen i tornen al terra, juguen entre dos o tres cabres que van menjant, mira, un xaval ha tret una pilota i la xuta, muzung! muzungu! ja m’han vist, són tres enfilats dalt d’un arbre, i em saluden i ens fem signes. Tres? Quatre! Ara l’he vist l’altre, quan ha aixecat els braços, fins llavors estava ben camuflat. Segueixen jugant, ara la pilota ha agafat el protagonisme, pugen pels marges i el porter amb la gorra i les mans rere l’esquena s’aburreix. Passa una avioneta, i pel carrer van creuant cotxes i motos. Ahir en vem pillar quatre per anar fins al Soleil, pel barça, quin i quin barça tu, noi, ole! Quin 4-0, ara a veure la setmana que ve, no perdem pistonada, pero bueno, pinta bé com per estar a semis… Venga!!
La Nuri ha sortit i és aquí baix fent estiraments. Missatge de la Francesca, a les 19h al Doga i allà decidim on anar. Perquè ella pira demà i avui se suposa de que farem una mica de despe i tal…
A veure què, perquè demà la cosa és que pillem el barcu cap a Bukavu a les 7:30’ del matí, o sea… Bien.
Avui he trucat a la Lia, després del bolo, aprofitant una d’aquelles horetes mortes allà al bureau d’UNOCHA a Minova, on per cert avui el bolo a mi m’ha molat molt. Potser diria que personalment el millor. Per mi, clar… M’he sentit bé tota l’estona. És extrany com hi han dies que conectes més i dies que no tant… igual que el cansanci i el cansament, de vegades casi no notes res i de vegades estàs com tullidíssim…
Clar, normal!
Els nens segueixen amb el futbol sota els arbres, a l’altra banda de la carretera. Les cabres mengen pels marges, el Tito ha aparegut i parla amb la Nuri, seu al muret de l’entrada i crec que conta pedretes, o almenys les agafa i se les mira. Diu que se’n van al llac a fer un banyet. Jo no, que ja m’he dutxat. El coordinador està aquí a la seva habitació tancat, deu meditar, o descansa… Bé.
Com s’enfilen els cumulacus amb castellatus de la hòstia!!
No només paisatge, sinó realitat viva i molt real. Això és el que sí que sí.
Confiem en que s’obri una mica alguna clariana i poguem disfrutar de la visió directa d’aquesta plena d’avui, quina afectació, i quanta!
No sé si tinc un paràsit d’aquests que m’ha entrat al dit petit del peu dret. Igual no, potser només és un granet, una ferideta, però no sé, podria ser, tot i que justament sempre, o potser casi sempre, he intentat anar amb molt de cuidado amb les bambes i els mitjons, mai amb sandàla oberta ni res, però no sé, clar, sobretot als camps…
I clar, m’he banyat, i en algun lloc que oju, i a l’aúpa del tot!
Els nens ja han marxat, el coordinador s’ha llevat.
Li faig un peta perquè li foti unes caladetes.
Escribim a les nostres llibretes…
llac Kivu, divendres sant 10/IV/2009
estem aquí al port de Goma amarrats, dins el barcu, a punt de partir cap a Bukavu.
El barcu és una llanxa de 12 ò 15 places, i espero no marejar-me massa, és el ràpid, que triga 2 hores. Va entrant més gent, quins estats, quanta ressaca.
Sí, perquè ahir amb la tonteria, entre que la Francesca se n’anava, la lluna plena, dijous sant, del sant sopar… pues bastant de festivalillo… Doga, primeres birres, després a sopar a un lloc molt guapu, congolès, en una espécie de plaça gran amb tot de baretus al voltant, ai que em marejo una mica, ja hem salpat, sí, ja hi nem… i vem acabar al Cocojambo, el Nono a la barra vacilant amb la seva dona, el maestro, impressionant, i deunidó, clar, mos va tombar bastant…
i ara estem creuant el llac Kivu en una lanxa motora. Al final som 22 persones aquí dins, el Dengue llegeix la història dels zulús.
La moguda és que després del farrote d’ahir, a les 6 ens ha sonat el despertador, ui quina mandra! Però ho hem provat, mos hem aixecat, dutxa en un terrible estat d’encara mig taja però ja començant la ressaca, i hem pillat 4 motos i cap al port. Per sort, i dic per sort, l’hem perdut, el barcu de les 7h30’ tot i que hem arribat a les 7h20’ però ja havia pirat. N’hi havia un altre allà, però no era dels ràpids, dels com el que anem ara, que triga dues hores de Goma a Bukavu, sinó que arribava a les 18h de la tarda, és a dir, 10 hores de barcu. Quina locura! Tot i així el Benet i la Nuri han dit que una vez ahí ya el pillaven. Han agafat el telèfon segon i han pujat al barcu, encara hi deuen ser.
Clar, és que havent sortit nosaltres al cap de 6 hores, havent pogut tornar a l’hotel a dormir quatre horetes i dinar, aprofitant per somiar, he estat a Tiana, una barreja de Cases d’Amunt i Can Rajoles, hi havia l’Abel, també la Lia, i anaven apareixent, jo estava arribant del Congo, i de cop també hi havia en Jordi, son pare i el seu avi, que jo encara no l’havia conegut mai fins avui, el meu besavi, diguéssim… Llavors he tornat cap a Goma, m’he llevat i amb el Dengue estem en aquest bató que encara arribarà a Bukavu abans que l’altre, el que han pillat el Benet i la Nuri…
Buenu, bon viatge
Uau! doncs ja som a Bukavu. L’arribada ha molat molt. Buenu, primer els mafietis aquests que buenu, una dona ens ha pillat els passaports i ens ha fet passar al seu “bureau”, una cabanya de sostre de palla i fusta, oberta pels laterals, rodona; i allà ha omplert més formularis, com quan hem sortit de Goma, i llavors un altre home ens ha demanat la targeta sanitària, la groga, de les vacunes i tal, el Benet i la Nuri, que al final havien arribat com mitja hora abans, ja ens han dit que havien hagut d’afluixar 10 $ per no haver-la dut. A mi l’home me n’ha demanat 20, al final n’hi he donat 5$. Haha, quins persons! Com els del happening d’aquest migdia arribant al port, que cabrons! Allà, just a un lloc que és com una entrada a la zona del moll i hi ha com una porta més estreta per on s’ha de passar, i ells estaven allà, dos tios i una tia, ella dreta i els dos tius asseguts amb una taula blanca de plàstic, uns formularis per allà sobre, tot l’atrezzo, tot molt ben muntadet, i dient que per entrar al port havíem de pagar 300 francs congolesos, menys de mig dòlar, cada un. I aquest matí ja hi havíem entrat i no ens havien fet pagar res, i els muaúsis anaven entrant tots, directes, la dona fent veure que els controlava i els deixava passar, tota una gran actuació, l’home més jove ja dret davant nostre explicant-nos que sí, que eren 200 francs, el més gran assentat a la taula amb els formularis preparats i una birra de llauna, allà, l’he vist, i això ja ha sigut massa, els he pillat, vaia happenings els cabrons, com si fossin d’un organisme oficial o algo….ha hahaha! hem entrat i punto, clar!
Igual aquests que monten el show fan que després desconfïis dels que són de veritat, per exemple el xaval a qui li hem donat el bitllet per pillar la lanxa, jo no hauria confiat en que era de la companyia d’emprescitos, ai de barcus, volia dir, però sí que ho era…
Hem buscat un hotel a la guia i hi hem anat. Déu nidó! Quina encerrona de garitu, com una madriguera de militars que es van a follar dones allà, el burdel del padrastre del Bill, un jardin piatge inclinat que deuni; hem fugit de l’escondrijo i hem anat cap al Rivière. Quan hi hem arribat: obres! No està actiu. Hòstia, què fem? S’està fent fosc…
Hem acabat en aquest on som, ara no aconsegueixo recordar el nom, un dels més pijets, però és que és un altre cop lo que dèiem, l’absència total de termes mitjos, only the extrems…
Estem bé, envers d’habitacions separades hem pillat un “apartament”, i guai.
Per lo que hem vingut a fer aquest cap de setmana, que és descanasar i desconectar una mica, de puta mare.
Demà coneixarem Bukavu.
Pot molar.
Demà normal.
Especial!
(especialet bo…)
Bukavu, 11 d’abril del 2009
Després de sopar vem anar directes al retiru, estàvem ben crujits. Guai perquè hem dormit bé i molt, tot i així ens hem llevat d’horeta, cap a les 8h, amb la calma, Mount Kahusi es diu l’hotel.
Ja ens va passar ahir sopant que el personal del restaurant (vem jalar aquí l’hotel mateix) s’encaparraven en parlar-nos en anglès. Haha, una noia, que bona, formiga 100%, em va explicar amb un anglès molt correcte i ben pausat que em donava la carta perquè mirés els plats que s’hi oferien i escollís el que volia sopar, i que quan ho sabés la cridés i que li digués. Boníssima!
Aquest matí l’Aimé, el Mago de Goma, que viu aquí Bukavu però treballa a Goma d’ingenyier, ha passat pel nostre hotel i hem quedat que aquest vespre anirem a sopar a casa un colega seu, mago també, crec…
Després hem fet uns volts por Bukavu, quin mercat! A l’Albert, després de fer unes fotos a uns molt bons que ens han dit que cap problema, de cop un poli li deia que no, que li entregués la càmera, i casi ens colen un altre happening, en una habitacioneta que deien que era el buereau de la policia, dels oficials, hahahah…!
I ara som al Mama Kindja, un restaurant congolès que per sorpresa nostra no han trigat gens a portar-nos el jalu, que ràpids, que extrany!
Nem per la banana frita, bon profit!
Ja som al Mount Kahusi. Comque ens havia pillat la pluja, sortint del mercat, ens havíem fotut en una espècie de baretu a fer la coca-cola, i d’allà hem pillat taxi cap al lloc aquest on hem dinat, caient un altre xàfec d’aquests de l’aúpa. I que guai després de dinar que ja havia parat de ploure i hem pogut tornar de passeig cap a l’hotel.
Caminar per aquí és increïble. Bukavu és molt diferent de Goma, és com més ciutat, menys caos, o un altre tipus de caos, allà Goma la cosa és més extrema, muzungus d’ONG’s i pobresa molta en general, no ja només als camps de desplaçats, sinó a la mateixa ciutat de Goma. Aquí bukavu sembla un pèl menys afectat, d’entrada no hi ha carefew, toque de queda. Sí que de tant en tant veus algun cotxe de la UN, o un camió de la MONUC amb soldats, però no com a Goma, que cada tres cotxes n’apareix un d’algun cos armat.
N’Albertu no se troba massa bé.
Estem fent bona feina de descans, que era la base d’aquest parèntesi d’excursió. De fet vem arribar ahir al vespre i demà ja marxem, a les 7h30’ del matí, perquè és l’únic barcu de retorn a Goma en diumenge, i dilluns hem de ser allà que anem cap a Rutsuru.
Fot un dia de collons, després de la tempesta ha quedat aquí una obertura de clarianes de la hòstia, i des d’aquí el balcó de l’hotel, a part de la doble bahia de Bukavu amb la llengua de mini península a primer terme, si mires allà al fons, cap al final, a l’altra banda del llac, es veu el Nyiragongo, flipant…
Sonen unes musiquetes aquí al costat, no sé si són en directe, fa una estona sí que hi havia un tio amb una guitarra tocant i cantant, aquest matí també hem sentit uns tambors i unes cantades…
Hi ha un internet aquí baix, a l’hotel aquest. Tonight juga el barça, amb el recre, però 20h, i no sé si el podrem veure, no crec…
i pàjarus i veus de nens i moltes veus i músiques i avions de tant en tant, i algun xiscle ocasional, muzungus descansant…
L’altre dia, tornant de Minova, el segon dia, vem parar a l’hospital on curra l’Elvis, i deunidó… Clar, un hospital de fa 50 anys o més, que l’havien construït els belgues i clar, deunidó. A part de les estampes que et trobaves, semblava realment un viatge a un altre temps, dins d’una pel•lícula extranya, habitacions amb deu o dotze llits amb matallassos destirotats i dos o tres malalts bastant tirats, seccions de nens desnutrits, molta foscor, dos quiròfans, parts, i una zona on hi havia 30 ò 40 dones que un parell de mesos abans de parir ja van cap allà, per si de cas, per si apareixen complicacions en el part; es veu que el seu metge regional, com que viuen a un dia o dia i mig de distància (a peu), doncs les envien ja cap a l’hospital aquest. Ara el porta MSF, i l’Elvis, nostre amic asturiano del ’77, hi curra de logista. Estaven arreglant també cosetes, de l’aigua, els canalons per aprofitar-la més, i mil coses que hi havien per fer, ja ho deia l’Elvis, de feina n’hi ha per donar i vendre, no te l’acabes no, clar, un hospital construït fot casi 60 anys, que casi no ha tingut manteniment… hi havia en un quartutxu un generador també de fot més de 50 anys, del final de la segona guerra mundial crec, impressionant, i encara funcionava…
Aquest mateix dia el Gaspar, un de UNHCR que va venir amb nosaltres a Minova, també ens va estar explicant coses de lo que és el conflicte, de totes les mogudes que hi han per aquí, i realment és molt complex, complicadíssim, veritablement difícil d’entendre-ho i aconseguir una visió general de la situació. El Nkunda, que és el general rebelde tutsi que a l’octubre i novembre va estar liant-la grossa per aquí, el van detenir al gener, crec que l’exèrcit rwandès, i el tenen presoner a Kigali. Els seus soldats corren per Minova i Rutsuru, que és on anem dilluns, i estan intentant incorporar-los a l’exèrcit oficial del Congo…I totes les mogudes, la neteja de cara que li han fotut els yankis i tal a Rwanda des de lo del 1994, li diuen que és com una Suïssa d’Àfrica actualment, però en realitat segueix havent-hi un montón de misèria, els hutus, que són la majoria de la població, segueixen sense tenir accés a certs tipus de càrrecs, de posicions, i estan súper controlats, mentre que els tutsis tornen a ser privilegiats, i això no mola gaire.
Sembla com si… no sé! No entenc res, és tot una gran locura…
Mentrestant nosaltres ens passegem per Bukavu com quatre muzungus mig infiltrats, no aconseguim camuflar-ho completament, en el fons diria que se’ns nota bastant, som muzungus, però deunidó, pa de problem, hakuna xiita, mzuri sana!
Ha anat caient la tarda.La Nuri i el Benet han sortit a fer un vol, el Dengue i jo mos hem quedat un ratet i després hem sortit a pillar uns croissants. Increíble pero cierto, els hem trobat, un de xocolata i un de formatge, però súper densos.
Hem tornat a l’hotel i ens hem internat un rato, el barça era a punt de començar.
Han tornat Benet i Nuri i ha vingut l’Aimé, amb el seu colega Guillaume, maestro de magos, muzungu francès, però el Denguito estava tullit, psímptomas malarios, tot i que esperem i confiem que només sigui un bon encostipat de la zona. Hem passat d’anar-hi, al sopar de casa el Guillaume, ens hem quedat reposant, lo Dengue et moi. La Nuri i el Benet sí que han anat cap allà. Jo, la veritat, al cap de poc ja estava pensant que m’havia empanat, i encara ho penso, perquè hi hagués pogut anar, però en aquell moment m’ha fet una mica de mandra i mira… tenim el telèfon, però no queda saldo, i a aquesta hora no hi ha pas com recargar-lo; des de l’hotel ens han dit que no es pot trucar a l’exterior, que només tenen una línia interna, i clar…
Buenu, el barça ha guanyat 2-0 a casa contra el recre de Huelva.
Farem repòs, que demà matinem per pillar el barcu, hakuna matata, tot i que clar, aquesta sensació de que m’hauré perdut la ocasió de visitar la casa d’un muzungu de França que viu aquí Bukavu amb la seva dona del canadà…
Vaig cap a l’habitació.
Goma, 12 d’abril del 2009 Ja som a casa.
A aquesta hora els mortimers estan de bolo, al Poble Espanyol, de Legend, la primera de l’any, amb l’Èric a la bateria.
Jo he arribat fa uns tres quarts d’hora, m’he dutxat, i m’he posat el xàndal de diumenge i la samarreta dels mortimers, per invocar, clar.
Ja comença la gotellada. Com hi nem!
Ahir vem anar a dormir que aquells no havien arribat de cals magos, i eren les 12h, i ens llevàvem a les 6h per pillar le boteau de les 7h30’.
Ara s’arrenca a sonar la dansardana, bona senyal. Per lo que deia dels mortimers, vull dir…
Es veu que van arribar casi a les 3h, la Nuri i el Benet, que quan ja marxaven de cals magos de cop el xófer se n’adona que té la clau dins el cotxe, tancat; i es van estar més d’una hora intentant obrir el cotxe, amb els militars per allà i tal…
Buenu, ens hem llevat i hem arribat bé al moll, un altre cop els pesats de la burocràcia. Vale, té, passaport, ok.
Al barcu, més petadillo que l’altre dia, hi anàvem 25 ò 26, lanxa ràpida.
Els mortimers ja hi van, ara el Reverendo deu estar dient que és la història d’Atila… No! No m’ho diguis, Xàndal, Manxàndol!!
Hem arribat al port de Goma cap a les 10h, ei muzungus, burocràcia!
Ai, sí. Nem cap al “bureau” i tal, passaport, artista, sí, espanyola, nacionalité espagnola oui, en el Shamgwe, endío, endío. Au, dos dòlars per cap. I una merda. Ahir era un dòlar, al sortir d’aquí! i a Bukavu també un, tant per entrar com per sortir, i els muaúsis no en veig ni un que pagui, deu ser l’impost muzungu, mi impuesto por jilipollas, la deuda pendiente por pertenecer a la puta raza que se cargó este continente, i és lògic que ara encara en paguem les conseqüències racistes, quan ells veuen quatre muzungus despistats i clar, ho aprofiten com poden, igual allà hi ha un sol lloc de treball, però s’hi foten tres ò quatre, el primo, el cuñao, i clar, a veure com aconsegueixes pillar-li algun dólar al muzungu. Vale, me parece perfecto, però també hi ha un moment en que ja dius basta, i una puta merda, jo vaig cap a l’hotel, s’ho estan inventant, no els hi doneu res en aquests, penya, que no és veritat, ens foten la pasta…
Un taxi cotxe, pugem i ens diu que 10$, fins al nostre hotel, hahaha! quin sonat, jo no entenia si deia 2 ò 10, perquè 2 encara, són 1600 francs, que és més o menus el que ens costarien quatre motos, està bé, però deu?!? Que s’ha tornat locu o què?
Jo he obert la porta i he baixat del taxi, no podia més. No moi, espera, que ens ho deixa per set! Ah, set? Carai! Em sembla que em ve més de gust tornar de passeig de diumenge de pasqua al matí fins a l’hotel, però dic vale i torno a pujar al cotxe, diu que seran 6$, carai que varatu…
Arribem a una barrera per sortir del port, diu que són 500 francs.
Au!
Aquí sí que no he aguantat més, he baixat i he dit: torno a peu.
És que a més em ve molt més de gust!
Que guai, bon passeig, al final el Denguito també ha vingut a peu, davant de la universitat hem pillat algun souvenir, artículos de conya, bromas… res, dos cendrers i una altra cosa, coses útils, que després les figuretes i collonades no sats on fotre-les i acaben fotent més nosa que res…Mvua kidogo, plou una mica, suposo que d’aquí un ratu mvua mingui, un clàssic!
I sí, com sempre molt puntual, aquesta amiga nostra la pluja. Clar, qui li ha de dir si és l’hora o no, és ella la que decideix quan caure, i que lliure i que puntual!
No sé si ja és mvua mingui, jo diria que sí, però mai se sap. Ahir quan estàvem atrapats al baretu de Bukavu per l’aiguat que queia li vaig dir a l’home que tenia al costat, tots dos drets a la porta veient-la caure: mvua mingui! I el tiu em diu: apana, mvua kidogo. I jo que li dic: endío? ah sí? A mi ja em semblava mvua mingui, però l’home devia saber el que es deia, i efectivament tenia raó, allò no era res comparat amb la manera amb que va començar a caure l’aigua al cap d’una estona, quan estàvem dinant.
Per mi ara mateix mvua mingui.
Però constant, i puntual, molt puntual.
Està caient la bona.
Quin diumenge, diumenge total, de casa. Ha parat de ploure i hem dinat, el dia segueix gris. A la tele han fet bux bunny i looney tunes, el correcaminos, tom i jerry, i ara juguen aston vila-everton, 0-2. Potser avui no ens movem per l’espai, però ens movem pel temps, el temps ens mou, i com es mou, perquè sí, es mou d’una manera diferent, el temps, aquí, passa d’una altra manera. L’aston vila retalla distàncies, 1-2, i sona la concertina, com es mou el llac avui. Comque hem navegat dues hores encara tenim una mica de vaivén incorporado, he dinat una escalope cordon bleu que m’ha recomanat el Viandé, el Jean Marie. Ara trucarem a l’Alfonso, que ha estat tota la setmana fora, a veure què explica…Com es mou avui el llac.
He ballat amb una nena, a més de 40 metres, jo al balcó i ella allà a l’altra banda de la carretera, com l’altre dia, muzung, muzungu! Saludo, aixeco una mà, aixeco l’altra, les moc, ballo, ballem, quina rissa que fa, proposem coreografies i ens imitem, saltem, quina rissa que fem…!!
Les cabres pasturen, sota els arbres no hi plou tant.
Muzungu, muzung!
Rafiki muaúsi, rafiki!
Som els muzungus que estem al balcó.
Ara en són tres, payi shinga mushungu íu!
Ballem i ballem, els nens que jugàven a futbol han parat i també riuen, es parteixen la caixa…
Hahaha
Assegut a le Sagièse, el bar de la Mamma, em venen tres reflexions o frases:
- puc fotre’m una farra dijous, descansar divendres i dissabte, i diumenge tornar a dropejar una mica, tranquilament.
La segona és una altra frase de pel•lícula que li dic a la Carolina amb to de peli yanki dels anys ’50 quan em diu que què faran sense nosaltres ara quan marxem:
- lo sé muñeca, pero el mundo es muy grande y hay pocos payasos ahí fuera…
La tercera és només com una sensació que tinc:
- torno molt més descarat.
Dilluns 13 d’abril Hem anat a Rutshuru, de fet a Kiwanja es deia el lloc, i també el camp; Rutshuru és com la comarca, la zona. Està a uns 80 km cap al nord, 2 horetes, i ha estat molt guai perquè passes just pel costat del volcà, per la dreta, parc natural de Virunga, que és on està el Nyiragongo, però animals en aquesta zona no n’hi ha, s’ha d’anar més al nord, passat Rutshuru.
Ha estat molt bé, sí, 2 horetes de bots i sotracs constants, amb tants forats a la “carretera” és més difícil anar lligat, a l’anada no he pogut aguantar tot al camí amb el cinturó posat, a la tornada crec que sí.
El camp era més petit avui, al bolo igual eren només 400 ò 500 persones, però igualment impactant, tot el camp i tot. A més hi hem caminat una estona, atravessant-lo a peu i flipant, l’hem trepitjat i l’hem respirat.
De cop se m’acudeix que lo del cansament que portem al cos, per exemple avui, tot i que hem descansat tot el finde, estem bastant tullits, i el viatge, sí, 2 hores d’anada i 2 de tornada, pols, bolos al sol, a 1500 m d’altitut, sí, vale, però crec que també hi ha com un punt de cansament emocional, en el nostre tulliment, amb els quadros que et trobes a vegades aquí i allà, les coses que veus, les imatges i situacions que de cop comparteixes, encara que intentis que no t’afectin molt i a vegades casi creus que ho has aconseguit, jo diria que se’t queden a dins i se’t van acumulant inconscienment per aquí, i et deixen en aquests estats d’estupefacció, de no ser-hi, de desaparició del que ets, del qui ets, i no sé, cansament, molt de cansament, físic i mental, i espiritual, i emocional, i tots aquests alts que corren per ací…
en fin, vaig a prendre un te.
Aquells dos nens estan allà asseguts i fan això, seuen i van mirant. Pensen, es rasquen, respiren, diuen alguna cosa, segueixen mirant.
Per la carretera què vas veient? Ui, de tot, sí, de tot una mica, clar.
Cuando se enfría un poco el té, se le echa un poco más de agua, y otra cucharadita de azúcar.
Ara fa dies que no veiem la lluna, con estos nubarrones de nuvolades…
Jo als nens dels camps els hi parlo en català, bueno, quatre paraules en swahili al començament, però després ja, quan ells també es posen a continuar amb el swahili, perquè la majoria tampoc parlen gaire francès, i jo per intentar entendre’m amb ells amb el meu gabache entrebancat, dic pues en català, que segur que el to i l’expressió i el ritme i tot l’entenen més, i és veritat, ens entenem més ells em kiswahili i jo en català, són els meus amics, rafiki, watoto muaüsi, mzuri…
Pues sí, són 80 km, però no para d’haver-hi gent, a la carretera. No només als moments que atravesses pobles i poblets, és que no fots ni dos kilòmetres sense trobar-te algú, sempre hi ha gent caminant pel costat, carregats casi sempre, clar, dones amb troncs a l’esquena, nens amb el txukudú, avui els hem vist carregadíssims, alguns més que cap altre dia, i a dalt de tot, a Rutshuru, n’hi havien de més petits, uns mini-chukudús petitons com la meitat dels oficials… parlant d’oficials, clar, militars i militars, no pares de veure’ls, grups de 7 ò 8 caminant pel marge, amb les armes a l’esquena, algun trabucot ganso i tot, camions de la MONUC i cascos blaus, de cop un militar solitari sota un cobijo que s’ha fabricat per nar-los veient passar, i tragant pols… per cert, quina polseguera, m’he fotut bastant de mala hòstia, el collons de drivers nostres, a llocs que vale, anem per feina, no és qüestió d’estar-nos vuit hores a la carretera igual, vale, però hi havien moments d’aquests que només anant una mica més lent no haguéssim aixecat ni la meitat de polseguera, quina ràbia joder! Una mica de respecte, no, per aquesta penya? Prou hòstia tenen d’haver de patejar aquestes distàncies carregats així, com perquè els putus muzungus a sobre passin pel costat follats amb els 4x4 omplint-lis els nassos i els pulmons de merda, joder…
Buenu, vaig a veure què diu el Chinaski, que d’aquí un rato hem quedat amb l’Alfonso al Doga, Chez Dogá…
dimarts, 14 d’abril
Buenu, això sembla que sí que ja comença a acabar-se. El bolo d’ahir a Rutshuru es podria dir que va ser l’últim de la gira “ufissial” de camps de desplaçats. Ara avui aquesta tarda fem un passe a l’ACNUR, al jardí del bureau de UNHCR. Sí, haha, de fet l’Asuka ja el primer dia que vem actuar, el mateix divendres que havíem començat amb doblete a Kibati I i II a les deu i a la una respectivament, ja aquell dia l’Asuka ens va dir si podríem fer un passe a les quatre allà. Haha! Sí home, vem dir-li que el divendres següent, però llavors va ser el dia que ens van robar l’i-pod, tot es va anar endarrerint, arribàvem tardíssim, va ploure… en fin, no el vem fer i vem acabar pactant de fer-lo avui, the last day. Vale.
També estàvem pendents d’anar a fer una actuació a Yole Africa, una associació cultural d’aquí, de fet la única d’aquestes contrades, crec, passa que al final no els hi anava bé demà i no sé què, i no la farem; o sigui que la xandriadeta d’aquesta tarda a UNHCR serà le darnière, el bis de la Muzungu Biscuit Goma Tour 2009. Ep, tot i així el contacte amb Yole Africa l’intentarem conservar, mantenir, sí sí sí, clar, sempre és bo tenir contacte amb penya així.
Per cert que ja fa dies que he deixat d’apuntar noms a la llista de noms, ja em perdia. L’altre dia per exemple vem estar amb el germà de l’Alfonso, l’Álvaro, que també porta aquí més de mig any, i la seva germana, la Cristina, que havia vingut a visitar-los. Ara els apuntaré, va!
Potser una de les coses que he trobat a faltar en aquesta expedició és pixar més a l’exterior. Ja sabeu com m’agrada pixar a l’aire lliure i quedar-me allà, aquells trossos de jo que són el meu pixum, caient en terra africana i filtrant-se per quedar-se com a trossets de moi en suelo congolés… Bueno, algunes pixadetes bones sí que he fet, clar, com ahir a la nit tornant del Doga, vem passar pel Cocojambo a fer una cerveseta i un billar, grande Carolina, bella, bellíssima, li vaig donar la lluna, ens vem emocionar, i després tornant a casa amb el cotxe de la Elisa, de cop, el volcà es veia espectacular. Perquè ahir tot d’una va aclarir-se una serena brutal, que a part de permetre’ns retrobar-nos amb la lluna que des de la plena se’ns havia estat amagant, pues ahir amb la serena es veia el vermell del volcà a saco, el fum sortint il•luminat amb un taronja fort vermell de les calderes allà bullint i rebullint, quins moments de dir uàl•la, de callar i quedar-te allà convertit en un res que només és aquell volcà i aquell cel de prunes; en aquell moment per exemple sí que m’hi vaig quedar, i encara hi sóc, per sempre, filtrat en uns trossos de terra i herbes i pedres volcàniques. Quin roig, quin foc! Quanta veritat manifestant-se!!
Aquesta coca-cola se m’està fent una mica llarga, em fumaré un altre piti, però que bé una mica de calma, solitut i tranquilitat en un matí de dimarts a Goma, com ho necessitava!
La Nuri i el Benet han anat cap a Virele, per tema capulanes i tal, el Dengue ha dit que baixava al llac. Nem bé, fins a la una no ens recull el Lufemba. Passaré un moment per la internet d’aquí al costat, davant la universitat, i cap al bolo final de l’ACNUR, treballadors de UNHCR i família… perfecte!
Ara sí que ja hem acabat cabat. El bolo de UNHCR allà al pati de la oficina ha estat molt bé, al final ha molat molt.Abans del bolo hem fet una mica de reunió d’evaluation amb l’Asuka, la Marta d’Avsi i la tia d’NRC. Aquí us passo l’informe del que he apuntat durant la reunió:
- Quina caca, l’Asuka ens diu que no vol escriure la carta de recomanació, dient lo bé que ha anat tot i tal, per tal de demanar pasta per la pròxima missió… Ara diu que potser un e-mail sí, però un document oficial no, que és massa feina.
- La de NRC, la impresentable aquesta, comença dient que siguem més puntuals, la tia, que no ha vingut a veure’ns ni un dia. Diu que sí, dos dies, i que al cap d’una hora no havíem arribat.
- Volen la llista de coses, la rope, el vestu, els volunters…
- Ara el Denguito els hi parla dels mensajes.
- Ens passen unes xifres:
IDP (Internal Desplaced People):
87.000 - Goma
900.000 - Nord Kivu
- Ens pregunten per fer uns tallers el pròxim cop. Vale!
- La Marta explica que els dies després d’haver actuat allà els nens i nenes ens imitaven i els hi preguntaven als que no hi havien sigut per què s’ho havien perdut, i els hi explicaven el que havíem fet i jugaven…
- Thank you very much!
Sí, la Marta d’Avsi molt maca, la veritat és que ja des del primer dia, a Kibati I, ja se li va veure que era de puta mare; avui mentre explicava això se li il•luminaven els ulls, estava emocionada. L’altra, la tal Cécil, ja ho sabíem, és una imbècil. Només començar, allò, què, coses, evaluation, things to improve next time and so… i la tia, que ni tan sols havia vingut a dignar-se a fer acte de presència cap dia, va i comença amb això… buenu, la més rareta, la Cécil. I l’Asuka, buenu, molt bé, com sempre; llàstima només d’això que ens ha dit que havia rebut un mail de Barna, demanant-li això de l’informe, i ha dit que no té temps. Buenu, informe… ni que sigui just a letter, una carta explicant el que ha sigut i tal per poder anar a demanar pasta per properes míssions… dona, si realment has vist i creus que la feina és tan necessària… jo crec que encara ens la farà…
eiepei! que avui juga el barça eh!no ens despistéssim!
vale.
Tornada a cal Bayern…
A veure què fem, no sé si anirem al Soleil o inentarem veure’l aquí a l’hotel.
Demà dia de descompressió i despedidas i tal. Souvenirs! Artículos de broma, coña marinera… furullos de coña? No, no trabajo este tipo de artículo…
Ja es posa a ploure, la llum fa el tonto, com aquest matí quan estava a la internet, que se n’ha anat de cop… sort que ja havia fet per manera de tenir-ho tot llegit o enviat… Sí, perquè el subministrament d’electricitat és ben extrany, aquí, sempre passen coses, de cop s’apaga tot, i per això a molts llocs tenen un generador, per quan això passa…
Més coses d’aquí? Ah, lo dels petons, encara no ho he explicat, no? Sí, si en fan, que amb la gent d’aquí és poc habitual, més aviat només donen la mà, però si en fan en fan tres. Influència francesa, suposo, o més aviat belga, no sé si a Bèlgica també en fan tres… en tot cas aquí sí, a la Judith segur que li encantaria…
Potser plovent ens quedem a veure el barça aquí, ja he vist abans que llampegava sobre el llac… ui quines burilles que em trec! fosques, compactes, amb la de pols que tragues, i lo del volcà, que han dit que no sé què d’uns gasos, i el metano del lago… clar, cada dia em trobo algun regalet important, amb lo que em mola a mi porquejar, són unes burilles molt compactes i seques, fosquetes però una mica clares, i agradables de treballar-hi, molt assequibles, molt manejables, ben formades, netes, res de mocositats estirant-se i allargant-se i quedant-se allà mig enganxades, la meitat al dit (on la deixo? que diria l’Isaac), l’altre trosset sota el nas, o a la part exterior del forat, quins orificis, amb aquests oficis, torna a començar el Bob Marley!
Ja hem engegat la tele, ens quedem a veure’l a l’hotel. Sí, sí, caseta, caseta, sofà, petes, pluja… perquè torna a caure la dels pops, no cal dubtar, el Congo arriba al punt per explicar-te cap on has d’anar, per on has d’anar, com hi has d’anar, i a què hi has d’anar, perquè sats, sats què? què? no, no ho sé. Jo què sé! Això és el Congo, collons, el Congo! Amb la pluja, el volcà, el llac, tots a Goma rodejats; del cel cau tota aquesta aigua, quan no cau aquell sol, amb els peus trepitjem l’Àfrica Mare de la terra pels instants, al sud el Kivu i el Nyiragongo al nord, Rwanda a l’est amb les seves mil colinas todas verdes, i cap a l’oest la terra congolesa extenent-se per tot el centre del continent fins arribar a l’Atlàntic, amb tot de selva i pobles i gent i rius i llocs i estones i històries i moments…
impressionant, suposo que diria…
ei sí, sí, ho dic, i tant: IMPRESSIONANT.
mercat de Virunga, Goma, dc 15/abril
hem vingut amb el Dengue i el Jean-Marie, el Viandé, al mercat de Virunga a veure què podíem pillar. Mos han vengut una tela de tres capulanes de Primus per 10$, les hem dut a le sastrerie i ens en estan fent dues camises, amb dos de les capulanes, que aquí es diuen kikwembe, i la tercera ens l’hem partit amb l’Albert per tenir-ne dos trapos. Mentre ens feien les camises, dos horetes i algo, hem fet uns volts per ací, ha arribat la Gemma, la periodista freelance de Barcelona que viu a Sud-Àfrica i li ven els seus reportatges a Catalunya Ràdio i tal, i després també han arribat la Nuri i el Benet. Ara ens hem separat i jo estic amb la Gemma i el Viandé esperant que acabin les camises, el coll i els botons. Anirem a dinar al Fatimata, després fer la bossa i farreta de despedida amb la penyita i tal. Demà al matí cap a Kigali, i a la tarda l’avió.
Plou, clar. De tant en tant, xàfeguet i venga!
Aire, 16 d’abril del 2009
Al cap d’una hora de sortir de Kigali de cop hem aterrat. No sabíem res, però es veu que fèiem escala a Uganda, no sé a quina ciutat. Ja ens ho hem imaginat, perquè a la pantalleta deia time to destination, no! distance to destination: 312 km; i hem dit 312 km de Kigali a Brusseles?
Buenu, per parts: la farreta d’ahir súper guai. L’Alfonso va passar per l’hotel, vem fer una mica de traspasse de poderes, i cap al Doga. Hi eren tots: el Luca, la Chiara, la Carolina (mira!), la Chloe, aka Formiga Reina, el Kevin, la Elisha, l’Aimé… tota la penyita aquesta que hem conegut i que tants ratets hem anat compartint.
Vem sopar al congolès on havíem anat el dia de la despe de la Francesca, i encara vem treure el cap al Cocojambo, despedidas del Maestro, l’Alfa…
Els de la gència m’han despertat a les 6h, i ja m’ha costat molt toranar-me a adormir.
La moguda és que s’han fotut un lio de coordinació aquests de UNHCR!
Primer ens havien dit que sortiríem de Goma a les 8h30’, després ens van dir a les 7h45’. Ahir al vespre de cop ens diuen a les 11h, i sí, avui el Lufemba a les deu i algo ha passat pel Shamgwe Belakom. Però havíem de parar al bureau, canviar les coses de cotxe, i marxar amb una comitiva de 3 ò 4 cotxes i un camió carregat de penya…
Vaia despiporre. Allà a l’oficina ja ens hi hem estat més d’una hora, i quan finalment han aparegut els vehicles i hem fet el carrega-descarrega, hem sortit i el conductor del nostre cotxe, que no era el Lufemba, sinó un de Bukavu que no el coneixíem, de cop es veu que necessitava una foto pel passaport i no sé què, vinga voltar, torna enrere, nem cap allà, llavors el papeleo, surt del Congo, entra a Rwanda, tot fet, però espera que hem d’anar tots junts… Al final sort que li hem dit a un dels capos a veure què, perquè sinó encara hi seríem. Hem pirat dos cotxes, nosaltres i un altre, i quina espècie de lentitut. Eren ja les 14h i no volíem haver de córrer, l’avió sortia a les 19h45’ però… els paios anaven amb la calma, a 30, a 40 km/h, velocitat màxima del viatge: 60 km/h. I això que estàvem a Rwanda, que està tota la carretera ben asfaltadeta i maca, i nosaltres clar, patint per no perdre l’avió…
Hasta que al final els hi hem dit i tot.
Buenu, hem arribat justet però bé, al mig del camí, arribant ja a Kigali, baixant de les colinas, de cop un tràiler volcat, i sort que pel costat hem pogut passar, allà atravessat com estava el camió…
Una mica derrotats sí que estem, a 922 km/h ara mateix, a 10.058 m d’alçada.
No sé si començarà alguna peli. Clar, hem estat una horeta parats a Uganda, baixant gent de l’avió i pujant-ne d’altra, supòs que ara ens donaran algo de sopar, tinc una set d’aigua!! M’hagués hagut de pillar el cul d’ampolla a mitges que hem deixat al cotxe…
Tots els personatges molt ben dibuixats, avui, en aquest avió.
Estem dins un avió creuant mig planeta, o casi, un bon trosset en tot cas.
Em sembla que ara em llegiré tota aquesta llibreta que vaig començar a escriure a Tiana just començada la primavera, a veure què dic, què he dit, que casi no me’n recordo, però em sembla que estic content perquè he escrit casi cada dia o casi, aquest cop. Altres expedicions no ho havia fet, no pas tan a menut, en tot cas…
Quins menuts aquests watoto…
Nafurai! Minafurai!!
Brusseles, 17/IV
6 de la mañana en Bélgica, Bruselas Airport.
El vol prou bé, encara hem pogut dormir una mica.
Ara tenim 5 hores aquí Brusseles, fins a les 11 menys cinc no embarquem. Que bé ara, així amb el cansament i tal, que bé esperar-nos cinc horetes per l’aeroport de Brusseles.
Mama was king of the Congo, papa was king of the bongo, sona el Manu Chao a Bèlgica, king of the Congo…
aire, 17 d’abril
ja volem, debem ser a menys d’una hora de Barcelona, a Brusseles s’ha fet una mica eternet, harrivar abans de les 6 del matí i que l’avió surti a les 11h25’ no m’havia passat encara, normalment dos horetes sí, entre avió i avió, però més de cinc…!
M’he llegit la llibreta sencera, haha! No sé si la publicaré a internet, potser sí, en tot cas ho passaré a net, que s’entengui i tal, perquè deunidó amb la lletra, i a veure llavors què tal, què faig i tal…
Vaig amb una gorra de UNHCR posada, haha
Se acaba, tornem i en divendres.
També m’he acabat el llibre, a Brusseles, molt puntual el Bukowski amb les seves dones. No sé si ara començaré el corazón de las tinieblas que m’ha passat el Denguito, o si descomprimeixo una mica primer i després llavors ja… mos entenenc!
mzuri!
sana!!
una fanya mzuri.
mzuri sana
sanissima!!!
Tiana, casa, macarrons
de divendres, clar.
Ja sóc a casa, sí, tot ha sigut perfecte.
Mos entenenc, ha anat tot bé, en quant a fent referència a les coses aquestes i tal, hem fet bona feina, i tota la que queda per fer, però bueno, la missió ha anat molt bé i hem tornat tots bé i molt bé, el viatge, les cosetes aquestes… que creues mig món amb un dia com si res, cullons!
Ara bueno, ja tenim el cos aquí, a Tiana, és sabut i conegut que ara s’acosta el moment de la tornada, fase de descompressió, jo diria que amb una setmaneta ja es podrà considerar que hi sóc casi tot, i amb un mes ja sí que … no sé, m’ho imagino, tot això, eh… no ho sé pas…
de moment els macarrons estan boníssims, i bec aigua de Tiana, de l’aixeta, amb l’ampolla de biera corsa, pa i patates fregides, però xips bull dir, perquè ens entenguem, diria que són corominas, o sigui: delicatessen, primer món, bombolleta, lo que sabíem, o ens sona recordar vagament, em sembla que sí, un altre estat de tot, clar…
bona tornada doncs, karibu sana, ubakie mzuri, mubari kiwe, aksanti, endío, endío, endío…
és una cosa bona estar a casa de nou
que sóc nou, vull dir, sóc un altre.
Segur.
Segurooo!!
pues…
HAZLO!
firmat a Tiana,
el dia 17 d’abril
del 2009, que és l’any
a can rajoles,
pati de la
hòstia,
moi
.
